Sabia que aquest dia arribaria. Es sentia presonera. Com si estés asseguda a una cadira. Fermada. Amb els ulls tapats. Sense poder-se moure. Al principi tot era il.lusió, somnis. Al principi tot és... molt nou. Entenia que en aquesta vida donar-ho tot no era la solució. Però li era igual. Ho donava tot perqué sentia que ho havia de fer. Bé, més aviat ho donava tot perqué així ho volia fer. Deixant-se la pell. Deixant-se el seu dia a dia. Malgrat tot, malgrat que encara estigui fermada, intentarà passar pàgina. Està cansada de sempre llegir el mateix. La mateixa pàgina, les mateixes paraules. La mateixa persona. Per molt que pasi el temps, habia entés que l'estimava. Ella sola havia decidit que faria amb aquesta història. Història que no ha existit. Com un llibre on només hi ha les tapes i a dintre es buit. Sé que xerrant amb tercera persona l'únic que aconseguesc és parlar de la persona que ha crecut, que ha estimat, que ha sigut feliç i, alhora, la més infeliç. De fet, l'únic que aconseguesc és xerrar de mi.
I sabeu? Vaig amb el cap ben alt. I els meus objectius, ara per ara, segueixen fixes. Sé el que vull. Sé que cerc. I per molt que passi el temps, res canvia.
Tot el que passa, passa per algún motiu. Res ha estat un error. I què estiguis a la meva vida... (malgrat tot) és un regal.
Pàgines en blanc que duen el teu nom.
1 comentari:
No se si t'adones que sempre vius en una profunda contradicció! Estas fermada, amb el ulls tapats, vols passar pàgina, saps que no hi ha cap història...però a la vegada consideres que es un "regal" del "cel" poder tenir-la al teu costat. Perdona'm si no t'entenc però crec que en un principi donaves a entendre que volies canviar, passar pàgina, i ara?? Ara dius que els teus objectius són els mateixos i que no canviaràn per molt que passi el temps...
Can you explain it to me?
Publica un comentari a l'entrada