Desitjava que arribés l’hora del pati per sortir a berenar i jugar amb els meus amics. Record que a l’escola ens barellavem per qui havia guanyat amb els “tazos”, o jugant a mato. Ens vam tirar un any sencer jugant a mato al pati.
Anavem al gimnàs a l’hora d'educació fisica i jugavem amb els coixins de triangles, cubs i diferents figures geometriques. Teniem por a la barra gimnàstica i al salt de “potro” (que sempre m’acabava fent mal). I per què no? També tenia por a les proves que ens feien, que t’havies d’estudiar el “per recordar” de final de tema que no era ni un quart de pàgina. Però nosaltres, tot i no haver d’estudiar prácticamente gens, teniem por.
Enyor moltíssim aquells temps. Als meus primers amics, als meus primers amors, a les meves primeres baralles i les meves primeres experiències de la vida. I també enyor aquelles ganes de viure, aquella força i aquella il.lusió de fer-me gran per poder dir: “Ja he crescut!!”
I ara mir els dictats plens de faltes, les redaccions que no tenen ni cap ni peus, els meus primers llibres, l’ansa per ansa (quin llibre!! Recordau?), a la por que teniem a n’en Pere Brú i a na Dora. A tots els teatres que vam fer, a totes les fotografies amb els amics, els aniversaris a ca sa Padrina Maria. Els: “ara no som amics!” I a l’estona començar a jugar sense recordar el que feia uns segons havieu discutit.
I què si no sabiem ni escriure ni redactar ni res de la vida adulta? Teniem il.lusió, somnis, amics i una pila d’anys per compartir amb els companys i crèixer al seu costat.
Gràcies amics per tot el que m’heu donat i m’heu format. Per tots aquells anys al Col.legi Públic de Pràctiques que va ser, ni més ni manco, que la nostra casa. I gràcies per, encara ara, seguir compartint la meva vida. I els que ja no hi sou, dir-vos que sempre hi haurà alguna petita memòria del meu cervell on serà vostra, totalmente vostra.
(Foto: A sisè. Quan tots ja ens decidiem a deixar el que en algún moment ens va veure crèixer. Estam separats físicament, però units pel record! Quin remei, no? Jajaja!)
Anavem al gimnàs a l’hora d'educació fisica i jugavem amb els coixins de triangles, cubs i diferents figures geometriques. Teniem por a la barra gimnàstica i al salt de “potro” (que sempre m’acabava fent mal). I per què no? També tenia por a les proves que ens feien, que t’havies d’estudiar el “per recordar” de final de tema que no era ni un quart de pàgina. Però nosaltres, tot i no haver d’estudiar prácticamente gens, teniem por.
Enyor moltíssim aquells temps. Als meus primers amics, als meus primers amors, a les meves primeres baralles i les meves primeres experiències de la vida. I també enyor aquelles ganes de viure, aquella força i aquella il.lusió de fer-me gran per poder dir: “Ja he crescut!!”
I ara mir els dictats plens de faltes, les redaccions que no tenen ni cap ni peus, els meus primers llibres, l’ansa per ansa (quin llibre!! Recordau?), a la por que teniem a n’en Pere Brú i a na Dora. A tots els teatres que vam fer, a totes les fotografies amb els amics, els aniversaris a ca sa Padrina Maria. Els: “ara no som amics!” I a l’estona començar a jugar sense recordar el que feia uns segons havieu discutit.
I què si no sabiem ni escriure ni redactar ni res de la vida adulta? Teniem il.lusió, somnis, amics i una pila d’anys per compartir amb els companys i crèixer al seu costat.
Gràcies amics per tot el que m’heu donat i m’heu format. Per tots aquells anys al Col.legi Públic de Pràctiques que va ser, ni més ni manco, que la nostra casa. I gràcies per, encara ara, seguir compartint la meva vida. I els que ja no hi sou, dir-vos que sempre hi haurà alguna petita memòria del meu cervell on serà vostra, totalmente vostra.
(Foto: A sisè. Quan tots ja ens decidiem a deixar el que en algún moment ens va veure crèixer. Estam separats físicament, però units pel record! Quin remei, no? Jajaja!)
1 comentari:
Quina foto, quin text, quins records Si, sé que no anàvem a la mateixa classe, pero també compartirem "casa", aquell Pràctiques, i alguns que altres professors; tots tremendament genials. I és que ens han fet créixer, ara mira qui som, com som; tot és gràcies a aquella formació. Buah, com impresiona veure el pas del temps, i pensar que un dia forem aquells infants feliços... records, records!
m'ha encantat tremendament!
Publica un comentari a l'entrada