Infància

Desitjava que arribés l’hora del pati per sortir a berenar i jugar amb els meus amics. Record que a l’escola ens barellavem per qui havia guanyat amb els “tazos”, o jugant a mato. Ens vam tirar un any sencer jugant a mato al pati.
Anavem al gimnàs a l’hora d'educació fisica i jugavem amb els coixins de triangles, cubs i diferents figures geometriques. Teniem por a la barra gimnàstica i al salt de “potro” (que sempre m’acabava fent mal). I per què no? També tenia por a les proves que ens feien, que t’havies d’estudiar el “per recordar” de final de tema que no era ni un quart de pàgina. Però nosaltres, tot i no haver d’estudiar prácticamente gens, teniem por.
Enyor moltíssim aquells temps. Als meus primers amics, als meus primers amors, a les meves primeres baralles i les meves primeres experiències de la vida. I també enyor aquelles ganes de viure, aquella força i aquella il.lusió de fer-me gran per poder dir: “Ja he crescut!!”
I ara mir els dictats plens de faltes, les redaccions que no tenen ni cap ni peus, els meus primers llibres, l’ansa per ansa (quin llibre!! Recordau?), a la por que teniem a n’en Pere Brú i a na Dora. A tots els teatres que vam fer, a totes les fotografies amb els amics, els aniversaris a ca sa Padrina Maria. Els: “ara no som amics!” I a l’estona començar a jugar sense recordar el que feia uns segons havieu discutit.

I què si no sabiem ni escriure ni redactar ni res de la vida adulta? Teniem il.lusió, somnis, amics i una pila d’anys per compartir amb els companys i crèixer al seu costat.
Gràcies amics per tot el que m’heu donat i m’heu format. Per tots aquells anys al Col.legi Públic de Pràctiques que va ser, ni més ni manco, que la nostra casa. I gràcies per, encara ara, seguir compartint la meva vida. I els que ja no hi sou, dir-vos que sempre hi haurà alguna petita memòria del meu cervell on serà vostra, totalmente vostra.


(Foto: A sisè. Quan tots ja ens decidiem a deixar el que en algún moment ens va veure crèixer. Estam separats físicament, però units pel record! Quin remei, no? Jajaja!)

La parada

A vegades penso que esperar no és la solució. De fet, diré que esperar desespera... I això m'està passant a mi. És un sí o un no i no un tal vegada. No existeix un tal vegada. Ni el temps.

Mal... Això fa mal. Però seguiré esperant i seguiré sent la loca enamorada que era al principi. He baixat a la parada "Prente la vida amb filosofia" i aquí em quedo. Paseràn més trens però a mi els que m'interessen son el de sí o el de no.. I segueixo aquí, esperant a la parada. Sent fred, sent silenci i veig com estàn pasant tots el trens amb il.lusió, amb somnis i amb ganes de tirar endavant.

Però sobretot, t'espero a tu. Que em venguis a cercar i que un altre pic em tornis la il.lusió, els somnis i les ganes de tirar endavant. Amb tu tot era més fàcil. No hi havia perfecció ni ganes de roçar-la, tan sols i havia comprensió i sinceritat (o això pensava), però s'ens va oblidar el més important, que hi havia d'haver amor. Jo el sent. I tu?

Vull que siguis el meu tren.

Efecte dominó

Com a qualsevol joc de taula has de saber utilitzar una estretègia i saber que és el que amaga el teu oponent.

Quan començes la partida, tot està confós, no saps com juguen els teus oponents i a mesura que va avançant el joc el teu contrincant, si fa de beneit, et demostra quines són les seves cartes (i si tu no vas viu, també).

Aquest estiu he estat jugant molt a cartes. I n'he aprés moltíssim. La veritat és que ja sé quines cartes tenen els meus contrincants... I igual com han vist que jo he anat perdent... Ara ells cauen com a fitxes de dominó. I això els hi ha passat per intentar ser més vius i l'únic que han fet ha estat posar-t'ho al teu gust.

Final de partida.

Regals

Avui la música parla per sí sola. Avui vull regalar-te cada nota, cada línia i cada cançó que innunda les meves orelles i els meus sentits. Vull regalar-te cada pasa que don, cada vers recitat i cada somriure que s'escapa. Vull regalar-te també, tota la meva il.lusió, la meva dolçor i els somnis que em queden per aconseguir. M'agradaría regalar-te el millor de mi. Però diguem, em serviria d'alguna cosa? Ja tens el pitjor de mi, agafa ara el millor i comença a estimar-me. O del contrari, regala'm tu el pijor que tenguis i ajuda'm a oblidar-te.

Només vull que em diguis si el camí que m'espera el feràs al meu costat, si el feràs darrera o..si el final del meu camí ets tu. Perqué si és així, començo a caminar ara. I tu, sortim a camí i posem les coses més fàcils, per favor.

L'arbre

M'agradaria haver pogut escriure el meu nom i el teu a qualsevol arbre i que després la gent passés i penses: "Vaja, dos enamorats!".
Però no. No escriuré res a un arbre en senyal del meu amor. Ni tan sols et faré petons ni et donaré abraçades. I és que.. no sé com escriure per tu, amor inexitent, que ni sents ni pateixes, ni veus ni escoltes, ni em mires ni m'abraces. Què faig?
Avui em sento malament, de no haver anat a aquell arbre a escriure el teu nom i el meu. I saps per què? Perqué com a mínim hauria quedat la marca a l'arbre.. Ja que el sentiment era de dos i jo el segueixo tenguent, però tu.. tu no.

Pluja

Sento olor a terra banyada entrant per la finestra. Desitjaria innundar-me d'aigua mentres sento la pluja als meus braços, tan suau, fresca i resistent.

I m'agradaria que tu fossis aigua.. Aigua que em banya tots els recons del cos. Que fa que la pell s'em possi de gallina i que a l'estona sigui una sensació de plaer inmensa.

Però... si fossis aigua impliqueria el pitjor de tot, i és que et sentiria a estones, ja que l'aigua és juganera i cau rodolant sense poder evitar-ho.

He intentat agafar-te moltes vegades amb les mans, però és gairebé impossible. Acaba desapareguent pel desaigo.